Essays on macroeconomic dynamicsa classical-keynesian approach

Resum

La present tesi doctoral estudia el creixement econòmic a través de el principi de la demanda efectiva. La demanda efectiva no és una demanda "qualsevol", sinó que és la demanda capaç de pagar preus normals (aquells preus que permeten la reproducció de les quantitats). Això implica que no és possible estudiar la demanda efectiva sense, en paral·lel, disposar d'una teoria de preus que sigui compatible amb aquesta. Considerem que els models de creixement liderat per la demanda autònoma no generadora de capacitat (DANGC), com el Supermultiplicador Sraffià (SSM) i algunes variants de el model Neo-Kaleckià, ofereixen anàlisis consistents del creixement econòmic a través del principi de la demanda efectiva. D'acord amb aquests models, a llarg termini, la demanda efectiva determina la capacitat productiva normal, mentre que la DANGC genera el consum induït (a través del multiplicador) i la inversió induïda (creadora de capacitat) a través del mecanisme d'accelerador flexible de la inversió (Serrano, 1995: 67). En aquests models, les empreses intenten de manera contínua i gradual fer un ús normal de la seva capacitat productiva, de manera que el sistema està en equilibri i aconsegueix la posició d'ajust complet quan la capacitat s'utilitza normalment. La DANGC és el conjunt de "totes aquelles despeses que no són finançades pels ingressos contractuals (sous i salaris) generats per decisions de producció, i que no afecten [directament] a la capacitat productiva del sector capitalista de la economia" (Serrano, 1995: 71). Així, els components de la DANGC són aquells que: (i) no estan mecànicament vinculats al ritme de l'ingrés de producció i d'acumulació de capital, i (ii) no generen (directament) capacitat productiva. En aquesta tesi portem a terme una investigació empírica basada en la classe de models keynesians que postulen que la DANGC és el principal motor del creixement econòmic a llarg termini. Els nostres resultats són importants perquè validen empíricament les principals intuïcions d'aquests models. La nostra principal contribució és mostrar evidència a favor de que la taxa de creixement del conjunt de la DANGC determina la taxa de creixement de la producció. Això és rellevant perquè: (i) diverses investigacions (fins i tot en vessants Post keynesianes) dubten que qualsevol component de la demanda agregada pugui ser realistament considerat autònom a llarg termini; i (ii) perquè sense la validació empírica de l'autonomia de la DANGC, l'enfocament del SMM perd una part important de la seva robustesa. Esperem que aquesta tesi contribueixi a obrir interrogants i generi un debat viu i constructiu dins de programes de recerca científica adscrits a l’economia Post keynesiana .