Arqueologia d’una instal·lació monacal primerenca a l’arxipèlag de Cabrera (Illes Balears) (segles V-VIII dC) restes arquitectòniques, de producció, ceràmica i altres materials arqueològics

Resumen

La present tesi pretén aprofundir en l’estudi del monacat cristià dels segles IV a VIII. S’ha enfocat especialment a la Mediterrània occidental, però sempre tenint ben presents les principals informacions de la Mediterrània oriental i de l’Atlàntic. També s’ha fet un exhaustiu anàlisi de la ceràmica que va circular per les Illes Balears durant els segles V, VI i VII. Així, sempre que ha estat possible s’ha mirat d’aclarir el seu lloc de producció i la seva datació. En el cas dels contenidors emprats per a transportar mercaderies, també s’ha intentat esbrinar quins varen ser els seus continguts. Finalment, s’ha revisat amb minuciositat la difusió de cada un dels tipus identificats a l’arxipèlag de Cabrera a fi de poder determinar les relacions que van establir els monjos amb altres zones geogràfiques. L’anàlisi de les troballes de l’arxipèlag de Cabrera ha il·luminat un dels aspectes més foscos de la història de les Illes Balears, i d’Occident en general, com és, el de la difusió del monacat cristià. La comparació amb el que s’ha descobert en altres illetes monàstiques, així com amb les informacions obtingudes de la documentació escrita dels primers vuit-cents anys de la cristiandat, ha proporcionat la base per a poder entendre com es va organitzar la comunitat monàstica cabrerenca. Tota aquesta feina, on ha estat cabdal l’estudi dels materials mobles, especialment els ceràmics, ha permès situar en el segle V el moment de la instal·lació dels monjos a Cabrera. Entre els segles V i VII, la comunitat va disposar d’un cenobi i de diversos eremitoris i s’han pogut descriure alguns dels elements que els caracteritzaren així, com els recursos i activitats que els monjos van dur a terme. S’han trobat instal·lacions d’elaboració de salaons, de porpra i de vi. S’han identificat les àrees de possible conreu i la font d’aigua principal per a l’abastiment. Cabrera pot ser considerada el que alguns textos referits a altres illes qualifiquen d’“illa santa”, una illa d’ocupació exclusiva per part de la comunitats i els seus eventuals servents. El monestir de Cabrera se situa en un context de fundacions en la Mediterrània occidental, en terra ferma i en illots, que comença a la segona meitat del segle IV i té el seu moment culminant els segles VI-VII. Aquests monestirs varen condicionar les formes de producció i intercanvi locals i regionals dels llocs on arrelaren. L’anàlisi de la ceràmica dels segles V al VII i altres materials trobats a les illetes monàstiques evidencia que els frares no només sobrevivien, sinó que també disposaven de molts productes importats, alguns de luxe. Els “monjos dels illots” formaven part d’una nova xarxa d’intercanvis en la que s’entrelligaven els mercats locals amb el comerç a llarga distància. Les mercaderies produïdes, acaparades, així com transportades i consumides pels homes dels monestirs circulaven per una xarxa ben organitzada. Els monjos retirats a les illes varen ser, en molts aspectes, els principals protagonistes de l’esmentada xarxa. I és que una qüestió fonamental ha estat la de caracteritzar els “monjos dels illots” com un monacat eminentment marítim. No tan sols arribaven als “deserts marins” en vaixells, sinó que el seu control de la mar, un medi especialment dificultós, juntament amb les “armes” del cristianisme i del monasticisme, els varen permetre la creació, continuïtat i la difusió de les comunitats monàstiques. Una difusió vertaderament espectacular que pot ser qualificada de diàspora comercial.